A Rastros de carmín, un llibre que s’ha convertit en tota una referència sobre la genealogia dels moviments radicals al segle XX, Greil Marcus comença explicant la millor experiència de la seva vida, la que més el va marcar. Marcus és un jove crític musical que el 14 de gener del 1978 assisteix a l’últim concert de la gira nord-americana dels Sex Pistols a San Francisco. Encara no ho saben, però també serà l’última vegada que toquin tots junts. Abans del concert no han tingut temps per fer proves de so i sonen fatal, els monitors no funcionen i ni Johnny Rotten ni la resta del grup se senten, encara que a Sid Vicious no li fa falta, ja que el seu baix -com sempre últimament- està desendollat. Molt temps després, Malcolm McLaren recordarà els poc més de dos anys com a mànager dels Sex Pistols i Sid Vicious preguntant pel seu baix desendollat, a la qual cosa ell responia que no es preocupés, que simplement digués porqueries.

Segur que en diu, perquè a San Francisco, enclavament hippy, algú li tira una ampolla de cervesa, que es trenca. El Sid la recull i la fa servir per fer-se talls al pit. També li corre un fil de sang pel braç, marca de la dosi d’heroïna injectada abans de sortir a l’escenari. Al final del concert, el Johnny no aguanta més i llença el micròfon abans d’escopir la seva famosa última frase com a membre del grup: “No us heu sentit mai estafats?”

Johnny Rotten recordarà la gira americana i aquest últim concert com un dels pitjors moments de la seva vida. I no obstant això, a Marcus li passa el contrari: entre el públic s’ha sentit com a la Comuna de París just abans de sortir a formar una barricada, com si cridés “da da da da...” al Cabaret Voltaire el 1916 a Zuric, com en un cinema de París durant la projecció de la pel·lícula de Guy Debord Hurlements en faveur de Sade … El peculiar so de carrisqueig de dents de Johnny Rotten quan canta a l’anarquia al Regne Unit li ha portat a la memòria tots aquests moments. És el so d’una ràbia feta d’insatisfacció, incorrecció o rebel·lia que recorre secretament, com un fantasma, alguns episodis culturals al llarg de tot el segle XX. Aquests són els rastres de carmí. Al seu llibre, Greil Marcus serà un dels primers a certificar la connexió entre aquests episodis: entre dadà, situacionisme i punk.

¿Però i si el carrisqueig de Johnny Rotten no posés fi a la història sinó que tan sols fos un capítol més en aquesta genealogia rabiosa que recorre la cultura? Aquest és el punt de partida de l’exposició Punk. Sus rastros en el arte contemporáneo, al Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid (fins a l’octubre) i al Museu Artium de Vitòria (des de l’octubre fins al febrer del 2016): confirmar la sospita que aquest rumor secret fet de ràbia, incorrecció i insatisfacció segueix present, que ha anat saltant des de finals dels anys setanta del segle passat fins a penetrar al segle XXI. I que aquesta penetració és especialment sensible i visible en el camp de l’art contemporani.

De fet, el projecte d’exposició va sorgir de la sospita que el punk és el veritable nexe d’unió entre molts artistes. I que és un nexe d’unió que va més enllà de les etiquetes amb les quals els historiadors i els crítics d’art dividim les obres dels artistes, perquè en realitat desbarata aquest tipus de divisions entre videoart, art conceptual, pintura, fotografia i instal·lacions.

Semblava una invitació que cap artista podia rebutjar: ¿com negar-se a participar en una exposició titulada Punk? Seria tant com admetre que el propi treball com a artista no pretén ser incisiu ni incorrecte, ni pretén ser molest. Com negar-s’hi quan tot el que se li pressuposa al punk com a actitud sembla que formi part de la mateixa idiosincràsia de l’art contemporani o, almenys, que rebi les mateixes acusacions: l’art contemporani vist com una aixecada de camisa, com una molèstia o una nosa, una apologia del lletgisme o contra la bellesa, un art que recorre a la còpia, al fes-ho-tu-mateix i rebutja la idea de valor, que insulta, que és políticament incorrecte, que explota la sexualitat, la intersexualitat i que posa òrgans sexuals on no toca…

LA TRINXERA

Però, més que els termes de definició del punk que l’art contemporani ha fet seus, l’actitud punk com a font de la cultura i l’art aixeca una línia de demarcació o, més ben dit, una barricada. Perquè sí que era possible negar-se a participar-hi: si s’entén l’art com una pràctica decorativa, acomodatícia, que no planteja preguntes ni còmodes ni incòmodes i que, com denunciaven els dadaistes, busca adornar el jardí zoològic de l’art de totes les banderes dels consolats. Al davant: l’actitud punk.

Així, el punk és un nexe d’unió. Esclar que això implica considerar el punk com alguna cosa que sobrepassa el seu propi fenomen. Perquè com es pot acotar històricament el punk? Estrictament té lloc durant l’estiu del 1975 a Nova York al voltant del recentment inaugurat club CBGB, on toquen els Ramones, Suicide i Television, i durant l’estiu del 1976 a Londres, on apareixen els Sex Pistols, The Clash i The Damned i la botiga de Malcolm McLaren i Vivienne Westwood. En aquests dos estius es genera la pulsió d’acabar amb la música psicodèlica i de grans grups avorridíssims i muntar nous grups que no tinguin gaire idea de tocar però amb les idees clares: el rebuig als convencionalismes socials. Així, aquest rebuig va acompanyat de fanzins i moda.

El punk primer de tot és un situar-se davant del món. Una actitud. Però és difícil circumscriure el punk únicament a aquests dos estius, perquè s’expandeix com la pólvora, troba un terreny adobat. Tirant enrere és impossible no fixar-se en el travestisme arrogant dels New York Dolls o en l’ambient de la Factory de Warhol. I tirant endavant l’explosió és immediata: els Sex Pistols toquen a San Francisco, una ciutat on apareixen els Dead Kennedys; a Nova York sorgeix la No Wave; apareix el hardcore ; i més tard arribarà a Catalunya i Euskadi carregat de força política i antisistema, com a Mèxic, Colòmbia, Turquia, Suècia, Holanda… Per això el punk no és només un moviment o un episodi cultural del segle XX més o menys expandit, sinó que serveix com a exemple per mostrar una determinada actitud (a la contra) enfront de la vida, la política, la cultura i la societat. Traspassant el segle XX (com plantejava Greil Marcus) i plantant-se al segle XXI. Punk és gairebé un adjectiu.

CONTRA L’ESTEREOTIP

Una parella que acaba de visitar l’exposició comenta a l’ascensor que esperava més crestes. De fet, no n’hi ha cap. Johnny Rotten afirmava que punk significava estar contra la uniformitat i que quan va veure més de tres persones amb jaqueta de cuir, tatxes i cresta va pensar que la cosa s’havia acabat i que calia un nou trencament.

L’exposició fa referència al punk com a adjectiu qualificatiu o com a moment exemplar que resumeix una actitud present en múltiples moviments culturals. Però també, a més de traçar les línies d’una trinxera, pretén matisar i anar més enllà de l’estereotip. Ni Valie Export ni Chris Burden porten crestes (bé, la Valie portava el cabell crepat i caçadora de cuir quan es va fotografiar amb un fusell i la bragueta dels pantalons retallada mostrant el sexe) i els seus treballs ni tan sols són contemporanis a l’explosió punk. Són anteriors, però mostren que el caldo de cultiu ja existia, que formen part d’aquest rumor que recorre el segle XX.

Altres artistes de l’exposició sí que van estar implicats d’una manera o altra en el punk: Jamie Reid, autor del grafisme dels Sex Pistols i de la cèlebre imatge de la reina Elisabet II amb imperdibles i l’esvàstica als ulls (també Coum Transmissions a l’exposició titulada Prostitution a l’ICA de Londres mostraven la reina carregada de símbols nazis); Martin Kippenberger, artista i impulsor del club Sota36 a Berlín; Jean-Michel Basquiat, un dels protagonistes del SoHo novaiorquès a principis dels vuitanta i que a més de pintar va muntar la banda de jazz-noise Gray; Raymond Pettibon i Mike Kelley, que van col·laborar amb bandes hardcore com Black Flag i no wave com Sonic Youth.

Però anar més enllà de l’estereotip de la tatxa i la cresta suposa revisar qüestions com la violència implícita en el punk. En realitat, aquesta suposada violència fa seu un dels arguments que esgrimeixen tots els moviments radicals en cultura: no som nosaltres els violents, sinó la societat; o mai serem tan violents com ho és la societat i les seves institucions. Si en alguna cosa es pot fer una extrapolació clara entre el nostre temps i els anys setanta és en la presència constant de la violència: el paradís hippy s’acaba amb les morts de Sharon Tate a les mans de la Family de Charles Manson; amb la nena rica Patty Hearst vestida de guerrillera amb una AK-47 entrant en un banc; amb Valerie Solanes disparant contra Warhol, i amb el pànic terrorista que comença a sembrar Setembre Negre. Un escenari de violència i terror que serveix com a excusa per desenvolupar la violència d’estat i l’intervencionisme que va significar la tornada costumista de Thatcher i Reagan.

Enfront de la violència del costumisme conservador, altre cop, l’actitud: l’anarquia com a referència; el cos i l’aspecte físic com a armes; la llibertat sexual, el travestisme, l’equívoc, el gènere com a reivindicació… Al cap i a la fi, punk és un desqualificatiu: pelleringa, residu, malfactor, puta, deixalla. D’això se n’han adonat les autores del manifest Queerpunk, ajuntant punk i el desqualificatiu queer (puta). És una vella estratègia: als seixanta el grup anarquista novaiorquès de Ben Morea imbuït de dadaisme va fer de l’insult reivindicació. Eren els Motherfuckers, literalment, els “fills de puta”.

FRACASSAR

Efectivament, el punk traça una trinxera. Feta d’actitud: anti, contra, recorreguda de dadà, d’anarquistes que s’autodesqualifiquen o de situacionisme. Un inconformisme mai satisfet. Només cal mirar al voltant per adonar-nos del fracàs. O del triomf de l’altre bàndol: el bon gust, els valors i la decència, que inunden fins i tot les converses domèstiques de correcció política. ¿O és que aquella última pregunta de Johnny Rotten a San Francisco no segueix reverberant? A Rastros de carmín Greil Marcus també deia que un concert punk era el més semblant a participar en un moviment revolucionari, just al moment de la revolució, quan una energia violenta feta de ràbia recorre els individus i sembla que tot canviarà. Just abans que es converteixi en institució i fracassi. I, no obstant això, la consciència del fracàs constant no anul·la la necessitat de la lluita, de tornar-ho a intentar. Recordar-ho era la intenció de l’epitafi de Malcolm McLaren, que reprodueix una frase de Beckett que li agradava repetir: “Torna a fracassar, fracassa millor”.

DAVID G. TORRES és crític d’art i el comissari de l’exposició Punk. Sus rastros en el arte contemporáneo, que es pot veure fins al 4 d’octubre al Centro de Arte Dos de Mayo de Móstoles (CA2M), que dirigeix Ferran Barenblit. Serà una de les últimes exposicions inaugurades sota la seva responsabilitat, ja que a finals de juliol Barenblit ha sigut nomenat nou director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), un càrrec al qual s’incorporarà de manera imminent.