Aquest és un context que m’agrada especialment: perquè és per parlar de crítica i crec que és necessària una revisió del paper de la crítica. És més, crec que és precís una reivindicació de la crítica: com a estri d’opinió i com a lloc d’elaboració de discurs, és a dir, que fa opinió i la provoca, i que fa discurs i el provoca. Per això em trobo especialment còmode en un lloc com Can Xalant que aposta per la producció, i no només entesa com a producció d’objectes, sinó com a producció de continguts. De fet aquesta discusió sobre crítica la situaria en un context d’una certa revifada de la crítica, no només una necessitat de replantejament o revisió sinó, com ja he dit, l’anunci d’una reivindicació, en front de les figures de gestió que han dominat en els últims anys. I això és una bona notícia en la mida en la que d’un esquema de producció d’objectes, exposicions i esdeveniments, suposaria passar a un esquema de producció de sentit i de discurs. És aquí on la crítica és central.
Parlava d’un context de revifada crítica i és que aquesta taula coincideix amb el tancament d’una enquesta sobre l’estat de la crítica als crítics que publiquen habitualment a Catalunya feta per Eduardo Pérez Soler pel Butlletí del CASM. Però també, i més important personalment, amb l’interès que fa uns mesos vàrem posar Montse Badia, David Armengol, Martí Manen i jo mateix en la recuperació d’un espai crític independent a Barcelona. És així com neix la revista A-Desk (http://www.a-desk.org), com a revista de crítica d’art. De fet aquesta és la primera invitació que rep algú dels membres de la direcció de la revista com a tal. I soc precís dient “membres de la direcció”. Perquè de fet tots quatre formem una direcció assebleària, som directors i caps de redacció alhora. Aquesta direcció assembleària surt precisament per, insisteixo, l’interès que teníem tots quatre en fer crítica, en recuperar el text i l’espai d’opinió independent sobre art. Per uns es tractava de tornar a fer crítica i per altres, simplement, de poder fer crítica, des del convenciment que forma la base del treball en art, que la discusió és el fonament del pensament.
Així doncs, A-Desk és un projecte independent. Surt d’una necessitat i preocupació per l’espai de la crítica i d’un convenciment en la crítica com a estructura de negociació. Però la seva ambició va més enllà, en el convenciment de l’art com a espai de discusió, de discurs. I això, vol dir al cap i a la fi, una creença en l’art.
Defendre la creença en l’art pot sonar bastant naïf i fins i tot pot semblar una ximpleria a aquestes alçades. Però precisament a aquestes alçades, en els temps que corren, no m’ho sembla pas. Perquè en realitat no n’estic segur que en art estem oferint un bon producte (i no tornaré a parlar en termes de producte respecte a l’art). Hi ha molta gent que no està d’acord amb mi quan dic que no oferim un bon producte. Sempre es personalitza. I hom pensa que estàs dient que la seva obra és dolenta, si es tracta d’un artista, que determinada exposició o la feina d’un curador o un crític no té interès o que la institució de la qual algú n’és responsable és un rotllo. I no és això. No dic que no hi hagin bons artistes, ni bones exposicions, ni bons comissaris o crítics o institucions que no ofereixin una programació interessant en el seu conjunt. És més aviat una sospita. Que simplement en termes generals el que oferim i veiem com art contemporani no és un bon producte. Que resulta difícil de defensar-ho en conjunt en determinats àmbits, que és complicat recomanar events o exposicions d’autèntica qualitat per algú neòfit. I que de vegades et trobes defensant allò que és indefensable i acudint al tòpic de que en realitat no tot és així. En definitiva, que sembla que ni nosaltres ens ho acabem de creure.
Posaré un exemple per tal que s’entengui el que vull dir. Als anys vuitanta al cinema espanyol li passava una cosa semblant. Si anaves a veure una producció espanyola i tornaves dient que era una pel·lícula dolenta tothom et responia que com se t’acudia anar a veure una “espanyolada”. Hauríem d’estudiar-ho, però no penso que la producció de cinema a l’estat espanyol avui en dia sigui molt millor que llavors. En canvi, si vas a veure “Princesas” de Fernando León de Aranoa i dius que no t’agradat, ningú s’estriparà les vestidures o et dirà que com se t’acudeix anar-hi. Més aviat raonarà que efectivament no està a la alçada de “Los lunes al sol”. No es qüestionarà la qualitat del conjunt de la producció de cinema.
I tenim un exemple que, molt a pesar nostre, és més proper: la cuina i els cuiners. Ningú podia imaginar la posició central a la cultura (a la cultura!, sí) que ocupen. En aquest mateix fòrum algú es referia al fet de que Ferran Adrià hagi estat seleccionat per participar a la propera Documenta i deia que era un fet preocupant, no només la seva participació a Kassel, sinó en general aquesta presència central als mitjans de comunicació. Em demano per qui és preocupant. Per descomptat que no ho és pels cuiners. I més enllà: és preocupant pels mitjans, que parlaria del seu estat? o per l’art, que també parlaria del seu estat? Sota el meu punt de vista, la selecció de Ferran Adrià per la Documenta és preocupant per l’estat de Documenta, difícil veig que és recuperi després d’aquesta situació i el que amb ella va aparellada. I l’escombrada de l’art pels cuiners als mitjans de comunicació és preocupant per l’art, que no ofereix un producte suficientment interessant, més preocupats per sortir que per fer. En els dos casos, l’art perd.
Aquesta sospita de la manca d’interès del que estem oferint com a imatge de l’art contemporani no és una queixa, és un intent d’autocrítica. Un dels problemes de la selecció espanyola de futbol és que malgrat ser incapaç de passar de quarts de final als campionats europeus o mundials s’insistia en la bona qualitat del joc i dels jugadors. Evidentment tot això està sempre barrejat amb menyspreables arguments nacionalistes, però el fet és que no permetia ni una mínima bafarada d’autocrítica, i així han continuat. Així que, en art, en comptes de la queixa, seria més constructiu començar per una autocrítica. També perquè sento certa frustració al queixar-me de si l’administració, la institució o els mitjans de comunicació en són els culpables, que no ens fan cas. Em sento com el David contra Goliat que citava Eduardo Pérez Soler en el text que precedeix l’enquesta sobre crítica de la que parlava abans. I tot plegat em sona molt catòlic. Em sona a allò de traspassar les culpes a un altre més gran i inabastable o pensar llastimosament: què puc fer-hi jo, és designi de Deu, el que Deu vulgui, no som res... Soc molt més individualista i prefereixo pensar cap endins. Potser per ego, prefereixo ser jo el culpable. I si el culpable i el mal de tot torna a ser la crítica... ¡millor! Ja que estaria a les nostres mans, les de la crítica, recuperar un autèntic pols discursiu de l’art, que al cap i a la fi és a la base de la definició de la seva tasca.
En front d’aquest suposat silenci dels mitjans de comunicació en torn a l’art contemporani (i que jo no veig tan clar, evidentment un pes menor en comparació amb el cinema, però pot ser no tan petit en relació amb la música o l’arquitectura, per no parlar de la dansa), que és en definitiva el tema que ens reuneix aquí, seria bo abandonar la queixa i començar a deixar de preguntar-se què ens donen els demés, mitjans de comunicació en aquest cas. O posar en pràctica aquelles famoses paraules que el president Kennedy adreçava als americans: “Americans no penseu què ha de fer Amèrica per vosaltres, sinó què heu de fer vosaltres per Amèrica”. Estalviant-nos el to patrioter es tractaria de demanar-nos, no què fan els altres per l’art, sinó que fem nosaltres per l’art. Si fem art o exposicions, si creem discurs o fem comentaris. Potser així podríem començar a respondre afirmativament la pregunta inicial: estem oferint un producte interessant?
En tot això alguna cosa tindrà a veure certa “ghettització” del context de l’art. O com a mínim certa impermeabilitat de la qual en ocasions s’arriba a presumir. Potser malgrat tanta avantguarda en art, ara no estem precisament a l’avantguarda. Per exemple en edició s’està produint un fenòmen de canvi de paradigma important. D’una banda assistim a un ple desenvolupament dels diaris gratuïts. Un procés que començà Taschen amb l’edició multilingüe de llibres, que acostumaven a ser cars, a preus populars. D’altra banda, el mateix Taschen ara ha iniciat una etapa d’edició de llibres superluxosos amb preus gairebé d’edició limitada. Així ho a fet amb Jeff Koons o amb un llibre sobre Mohamed Alí. Dos extrems: edicions de fàcil ús i gratuïtes i llibres de luxe. Un fenòmen que no només afecta a la indústria editorial sinó que està a la base del processos econòmics i empresarials que cerquen forats específics. Un exemple més: línies aèries de baix cost i avions amb només primera classe.
És cert que algunes raons d’aquesta evolució estan assentades sobre processos econòmics ultraliberals, però no és menys cert que, com a mínim en alguns casos relacionats amb l’edició, tenen a veure també amb la recerca d’una més gran efectivitat comunicativa. Doncs bé, mentrestant en art continuem lligats a un sistema entròpic on seguim publicant catàlegs per a cada exposició, per a cada artista, que en alguns casos van sumant i sumant monografies, sense pensar en la seva utilitat més enllà de que suposadament són necessaris. Una necessitat que, com tots sabem, acostuma a acabar als magatzems criant pols. No molt diferent del que succeïx en aquest país amb les revistes d’art, anclades en els models de Parkett i Art Forum. Sense anar molt lluny, a França en els darrers anys han començat ha aparèixer revistes de distribució gratuïta, com ara Zerodeux, que tenen com a mínim capacitat de difusió del que passa en art contemporani.
Si bé aquells altres processos d’edició poden ser fruit d’un sistema econòmic liberal, el que està clar és que aquest sistema d’imflació de catàlegs no és ecològic, i no només explícitament, també ideològicament: és entròpic. Sobre tot perquè es perd la finalitat: quin és l’objectiu? Per què és fa? En què s’està pensant? No és que no s’hagin de fer, és que primer cal respondre a aquestes preguntes.
I és precisament aquí on m’agradaria retornar a la crítica, a quina és la responsabilitat de la crítica, perquè té una responsabilitat. Perquè com hem vist, penso què té un paper central en la creació de discurs i pensament en art.
Per una vegada exerciré del crític prototípic del que parlava en Manel Cuyàs a la taula dedicada als mitjans de comunicació i citaré un fragment del darrer llibre que estic llegint (cosa que no faig habitualment, perquè no són tan fantàstics com aquest), Clement Greenberg entre líneas de Thierry de Duve. De Duve no té cap sospita de formalista, al contrari, n’ha escrit, per exemple alguns dels millors texts sobre Marcel Duchamp. Però en aquest petit llibre parla de Greenberg, paradigma de la crítica formalista, com a crític i de com aprecia l’estil, precisament crític. Així doncs després de recordar una crítica que aquest havia fet sobre Pollock, diu: “Ni jerga, ni teorizaciones abstrusas, ni condescendencia pedagógica; ninguna necesidad de justificarse por hacer la publicidad de un artista o por no hacerla. Se supone que el lector mira el arte contemporáneo con la misma seriedad que un crítico. Sólo se dirige a quienes de verdad aprecian el arte, pero con un estilo y una manera de dirigirse que no excluye a nadie. Hace mucho tiempo que no he leído nada parecido” i continua “una crítica trufada de opiniones, que da una de cal y una de arena”. Breument, del que parla Thierry de Duve és del plaer de llegir crítica. O, si ens posem massa seriosos per admetre la paraula plaer, de la crítica com a gènere literari. Al cap i a la fi, no n’està d’acord amb Greenberg, però defensa el seu estil, per ésser precisament un estil crític. De Duve també cita a la crítica de cinema, que llegeix i que en fa cas o no, que hi està d’acord o no. Salvant les distàncies, una cosa semblant em passa amb la crítica literària. Sempre intento llegir les crítiques sobre edicions i traduccions dels clàssics de Jordi Llobet a El País i les de Julià Guillamon a La Vanguardia sobre literatura catalana actual. Però crec recordar que de tots els llibres sobre els que ha escrit Julià Guillamon només n’he llegit un. I no penso que sigui un fracàs de les seves crítiques, al contrari, perquè continuo llegint-les i gaudint-ne. Potser a això es refereix Thierry de Duve quan reivindica l’estil de Greenberg, quan parla de l’estil de la crítica. Aquest estil és basa en aquella “crítica trufada de opiniones”, breument un altra vegada, en la opinió. De nou, de la opinió que es fa i la que es genera, perquè de les opinions de Greenberg mai no s’ha parat d’opinar.
I a lo millor el que està passant és que aquesta opinió està desapareixent per la informació. I en això més que els mitjans de comunicació alguna cosa crec que han dir les institucions artístiques. Cada dia tenen un poder més omnívor. A lo millor no som nosaltres els que estem tant pendents de què diuen sobre art contemporani els mitjans de comunicació, però sens dubte les institucions n’estan molt preocupades. Hi requereixen informació. I si demanen informació, potser és el que hem de donar. Evidentment s’ha d’informar, però també s’ha d’opinar, s’han de dir coses, generar sentit.
Si la crítica es refugia en la informació i prescindeix de l’opinió, en què es basa el comissariat? Perquè de fet era una manera de fer crítica per altres mitjans. Però sense la base discursiva ha passat més aviat a estar al servei de les institucions. S’apropa a la gestió i s’allunya de la crítica. Ja no s’arriba al comissariat per la crítica, sinó que es vol ser comissari i la crítica pot ser un bon mitjà per arribar-hi. Un detall, però contundent.
Com no hauria de ser així? Les insititucions són riques i cada dia més poderoses. Mentre que la professió de crític és pobre. És millor no enemistar-se amb els rics, no vagi ser... A més, la crítica carrega amb el pes d’una fama dolenta. Qui diu als pares, mare vull ser crític? En canvi, el comissari en la seva actual posició destacada surt a la premsa, a les fotos, els artistes a més et diuen lo simpàtic que ets i no per les teves idees poderoses, potser perquè has aconseguit que tinguin un sou per fer l’exposició. Jo mateix ho he patit: el David està molt bé, al cicle de Montcada va aconseguir que els artistes cobressim. Què gran fita intel·lectual! Una mica més d’accés catòlic: qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
Sí, el comissariat és una forma de fer crítica per altres mitjans i, per això mateix, no és el comissariat el que està al servei de les insititucions, és a l’inrevés. És així com guarda la seva independència i el seu lligam amb la construcció de discurs, discusió i criteri. Això no és una defensa de les institucions calaix de sastre, sinó que afecta a aquells que estan al front de les institucións que, en definitiva, també han d’assumir aquesta condició discursiva. Més clarament és la institució la què està al servei de l’art i no al contrari.
Aquests dies deu haver-me donat un furor de formalisme, perquè només he llegit sobre Greenberg. Llegint a Michael Fried, deixeble de Greenberg, trobo que aquest ja detecta un procés semblant de desaparició de l’opinió a finals dels anys seixanta: “A finales de los años sesenta y de manera más insistente durante los años setenta y en fechas posteriores lo que se podría denominar crítica de arte valorativa ya no era tan importante como lo había sido anteriormente. La crítica ya no se leía con el mismo interés, el crítico ya no podía imaginar que sus palabras podrían influir en la situación contemporanea de la forma en que, quizá de una forma ilusoria, me había imaginado que mis palabras intervenían en ella, ya no era necesario labrarse una reputación como crítico para distinguir el mejor arte del momento del resto”. Val! D’acord, Michael Fried és vella crítica formalista, un altre època. Doncs tornem a Thierry de Duve que veu el mateix molt més recentment: “lo que suelen hacer la mayoría de los críticos de los diarios y revistas es explicar arte contemporáneo, laboriosamente, pedagógicamente, con una buena voluntad sólo igualada por su temor a que pueda parecer que están juzgando”. No molt diferent del que diu Eduardo Pérez Soler, molt més proper, al article que citava: “Tot és possible, menys elaborar judicis crítics sobre l’art”.
Potser la por a que pugui semblar que s’està fent judici o donant opinió, com diuen els dos últims citats, té a veure amb un mal endèmic de la crítica, en aquest cas al nostre país: la confusió entre la crítica i l’atac personal. Un mal endèmic fruit també d’una tradició minsa en termes de discusió, en la que aquesta confusió amb l’atac personal arriba a tots els sectors. Per comparació els nostres veïns francesos utilitzen el mot “discuter” per referir-se simplement a “parlar”. De fet aquest confondre la crítica amb l’atac personal que ha estat un argument defensiu de la crítica, també ha girat cua i ara es confon l’atac personal amb la crítica. Amb efectes com atacar als pobres, mai als poderosos. És clar! Com has de demanar feina després. Mai criticar i opinar dels aspectes negatius d’una exposició de Raymond Pettibon o Jo Spence i sí d’algú més local i jove si pot ser. A l’extrem, com assenyala Thierry de Duve i Eduardo Pérez Soler i continuant de les seves mans, el millor es no opinar.
En un dels passatges més bells de Tristes Trópicos de Claude Leví-Strauss, l’antropòleg rememora un dia que els indis de l’amazona que estava observant, farts d’ell i la seva intromissió a les seves vides, el deixen sol. Llavors Leví-Strauss no té res a fer, fa un passeig tot sol per la selva. I en aquell indret allunyat de casa seva, enmig de la frondositat de la selva, es sorprèn a ell mateix pensant en imatges de la campinya francesa i xiulant una melodia de Chopin. La sorpresa és gran, al cap i a la fi, la campinya francesa és una imatge del convencionalisme burgès de França i Chopin l’anvers melòdic de la seva personal simpatia per Stravinsky. Imatges convencionals d’una cultura que havia deixat enrere. Imatges que representaven el motiu de la seva fugida. I llavors s’adona. Mai tornarà a sentir-se com a casa. Sent allà voldrà ser aquí i sent aquí voldrà ser allà. Pensar en els altres és pensar en nosaltres ho resumirà i serà la fòrmula que asseurà les bases de l’antropologia moderna. Però, més enllà, conclourà que l’antropologia és una ciència habitable, donat que enlloc tornarà a ser com a casa, aquesta serà la seva única casa. L’antropologia és sobre tot un estat d’ànim.
No sé si la crítica es habitable, però potser també és un estat d’ànim, i a lo millor no fa falta anar fins al selva amazònica. Durant una època, a casa del meus pares, quan encara vivia allà i era un estudiant d’història de l’art, la meva mare va insistir a posar una planta a la tauleta que gairebé totes les cases tenen entre el sofà i el televisor. I dic que hi insistia perquè al poc la planta moria. La meva mare sempre va mantenir que el que les matava eren els insults i renecs que jo deia al televisor, als programes, a aquells que sortien, i que, malauradament, mai arribaven al aparell si no a les plantes que per aquesta raó morien.
Potser la crítica només és un estat d’ànim inconformista. Porser la crítica només fa palès que pensament crític és un pleonasme.
A-Desk també és un esforç per recuperar aquest espai d’ànim, perdó, d’opinió.
