DAVID G. TORRES

Barcelona – Londres?

en Bonart, núm. 106, julio-agosto 2008

Versión para imprimir de este documento Enviar la referencia de este documento por email title=

No podria venir més al cas la inauguració d’aquesta secció amb el títol Dada Siegt! que l’exposició d’estiu del MNAC: Duchamp, Picabia i Man Ray, tres referents del dadaisme. Una exposició extraordinària i, esperem, que necessària, per l’empremta que pot deixar, com en el seu moment ho va fer la de de Duchamp a la Miró o “L’art i el seu doble” a La Caixa.

Duchamp, Picabia i Man Ray ve de la Tate Modern. Cosa que ens porta a pensar sobre la situació institucional a Catalunya i Barcelona. La Tate Modern a Londres conviu amb la Tate Britain. Els papers estan ben diferenciats (i no tenen a veure amb aquelles absurdes discussions sobre si l’Informalisme anava al MNAC o al Macba): la Tate Modern es dedica a l’art contemporani, d’on sigui, com de fet ho fa el Macba; i la Tate Britain a l’art britànic de tots els temps, de Turner a Damien Hirch (de fet acull el famós Premi Turner). Això, sembla que no es tasca del MNAC. I és aquí on apareixen les confusions. Resulta que és el Macba qui dedica una exposició a la història de la galeria Cadaqués, mentre que el MNAC ho fa amb Caravaggio o els citats Duchamp, Picabia i Man Ray. I no es tracta de posar-se la barretina (d’això ja en saben els nostres polítics) i no fer Duchamp i Picabia, si no de pensar-los en el context català, al cap i a la fi van passar per aquí i van deixar empremta (galeria Cadaqués inclosa de nou).

Però, l’exemple de Londres es pot portar més lluny. A Londres també hi ha un ICA o una Barbican gallery que es dediquen a una visió transversal de la cultura. Allà hi entra des de cinema a literatura, i fins i tot l’opera (és el cas del Barbican). On trobaríem el paral·lelisme aquí? Possiblement al CCCB o, pel que sentim, al futur projecte que la Generalitat té pensat per Santa Mònica: pensament, cultura, ciència... és a dir, transversalitat. També hi han altres espais a la capital britànica: la Fundació Henry Moore (Tàpies? Mirò?), Bloomberg space (CaixaForum? més ambiciós aquest).

Però hem passat per Santa Mònica, que fins ara era un centre d’art. Seguim amb la comparació amb Londres. N’hi ha un grapat de centres d’art, més petits: Whitechapel, Serpentine gallery, Chisenhalle... Aquí, ara, on són? Abans, n’hi haviem uns quants comparables: la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa”, la Capella, l’Espai 13 o Metrònom. Alguns ja no hi són (Metrònom), altres han canviat de lloc i veurem si de funció (Montcada) i d’altres han optat per altres models que han desplaçat la seva funció al context barceloní (Capella, Espai 13). Però, durant molt de temps van treballar en el foment d’un brou fèrtil, generant noves generacions d’artistes, de comissaris i de crítics, i generant competència. I d’això se’n va beneficiar tothom: els artistes, comissaris i crítics, les galeries també i els mateixos museus dels que parlàvem. Perquè, a qui exposaran el MNAC (si és una Tate Britain) i el Macba d’aquí vint anys? Com es parlaria de si l’Imformalisme ha d’anar al MNAC o al Macba si no hi hagués hagut Informalisme? Com diu la dita espanyola: “de aquellos lodos, estas aguas”


Creative Commons License

Espacio privado | SPIP