Què hi pensa dels happenings i performances que semblen ara la nova avantguarda? Més o menys això va preguntar Pierre Cabanne als voltants de 1965 a Marcel Duchamp durant unes ja mítiques entrevistes. El pare del ready-made va respondre que li semblaven molt interessants, que l’havien fet pensar sobre una cosa que ell no havia calculat com a objectiu de l’art: l’avorriment.
No sé en quines tedioses performances pensava Duchamp en respondre a la pregunta de Pierre Cabanne (Joan Jonas és posterior a la pregunta i si s’em fa tediosa), però les primeres imatges que en venen al cap en relació a la performance o el happening no tenen a veure amb l’avorriment: els accionistes vienesos en rituals de sang i fetge; Gina Page pujant una escala de ma amb fulles d’afaitar a cada esglaó; Marina Abramovic deixant una taula plena d’objectes (ganivets, fulles d’afaitar també i, fins i tot, una pistola) per tal que el públic les fes servir sobre ella que restarà asseguda impassible al que li facin durant sis hores; i, parlant de pistoles, el famós tret al braç que amb una escopeta li va fer un amic a Chris Burden (registrat en un vídeo d’un parell de minuts, “Shot”).
El que es reconstrueix aquí és una història marcada per la radicalitat, però també per la implicació personal. No, no és una broma deixar un ganivet a disposició del públic per tal que et facin el que vulguin o ferir-te amb una escopeta (malgrat que només sigui al braç). En tot cas es cosa de bojos, penjats, malcarats, gent perillosa... artistes.
Avui en dia l’avorriment en art es presenta amb una cara renovada a fires, bienals i exposicions. És l’avorriment que provoca el seguit d’acudits febles que fan esbarjo als esdeveniments artístics. I em fa l’efecte que aquest imperi de la broma i l’acudit pot ser una manera d’amagar el cap, de defugir aquella implicació personal que portava a ferir-se. Una implicació que tenia a veure, tant amb la creença en l’art i en la cultura com a espai d’oposició, com amb el rebuig a les normes socials i l’ordre socio-polític del món.Llavors, què li passa a l’art avui? És que els artistes no troben raons per aquesta oposició, pel rebuig? No ho crec. Pot ser no es tracta de fer-se disparar, però si de cercar noves fórmules d’implicació que ens situïn en una posició allunyada d’aquell pensament feble dels vuitanta i que ara ha trobat fortuna a través de l’acudit fàcil i la ironia. I com no crec que els artistes siguin els culpables, molt em temo que aquesta és tasca del comissaris i gestors: autèntics difusors d’aquesta feblesa de pensament. Si hem de repensar els setanta (feina a la que algunes institucions artístiques, com ara el Macba, sembla que s’han posat mans a l’obra) com a referència per l’art d’avui i de la situació actual del món, i si del que es tracta és de recuperar certa tensió i radicalitat en art, seria bo repescar als més implicats. Perquè com deien en una pel·licula de Hollywood sobre espies àrabs i la CIA: en aquest joc el més implicat guanya.
