I és que les vaques són el que menys importa en aquesta història. Són el que menys importa a aquells que ens situem davant de la pantalla del televisor. I no és que m’interessi trobar aquestes vaques, sinó la nostra posició davant de la televisió, preocupats o no, jutjant els uns i els altres. Sempre podem tranquil·litzar les nostres consciències comprant un disc de The Pretenders, deixant de comprar una peça de pell a GAP o visitant una exposició que denunciï les injustícies comeses en el tercer món. I és que l’exemple de GAP també pot servir per pensar en les opcions que queden a les obres d’art que busquen un compromís polític explícit. Hi ha massa trampes mediàtiques i publicitàries que retallen la seva efectivitat, de manera que moltes vegades acaben actuant com una mena de bàlsam per a la consciència d’aquells que ja s’hi acosten predisposats a estar d’acord amb el que es denuncia. Si el que volem és tranquil·litzar les nostres consciències a través de la generositat, també podem apadrinar un porc o donar menjar a uns ocellets.

Antonio Ortega ha apadrinat un porc, una porca anomenada Lucy, i un matí a Londres va donar menjar a uns ocells a l’entrada de casa seva. A Anglaterra, es poden sponsoritzar (una cosa que seria equivalent al nostre apadrinament) diversos animals que, gràcies al teu ajut, viuran en una granja amb totes les atencions i les comoditats. Això és el que va fer Antonio Ortega amb la Lucy: la va apadrinar i va regalar aquest apadrinament a la institució que organitza la seva exposició, en aquest cas la Fundació “la Caixa”. La consciència d’Antonio Ortega queda tranquil·la i la seva generositat, salvada gràcies a la nova vida que ha ofert a la Lucy amb l’obra Registre de patrocini.

Un altre dia, va donar menjar a uns ocells per fer el vídeo Registre de bondat. Durant quinze minuts, Antonio Ortega, tancat al seu lavabo, inclinat sobre la tassa del vàter, es provoca vòmits i els va guardant en una llauna. Després d’aquests minuts de patiment, surt a l’entrada de casa seva –en un ground floor – i aboca el vòmit a terra. S’asseu i espera. De seguida arriben uns ocells que s’aturen damunt d’una tanca i al cap de pocs minuts baixen a menjar... el menja d’Antonio Ortega.

Recapitulem: apadrinar porcs, vaques a l’Índia, artistes políticament explícits, donar menjar als ocells, comprar caçadores de cuir... Asseguts un cop més davant del televisor: de veritat, tot això té alguna cosa a veure amb qui es beneficia de la nostra generositat envers els altres, envers les vaques o els porcs? La narració de la història de GAP i les vaques i la narració del menjar per a ocells d’Antonio Ortega i la seva porqueta Lucy és falsament innocent i intencionadament banal per tal de dur a una resposta carregada de moralina sobre què és adequat i què no ho és. El que importa aquí, després d’aquest discurs tan simple sobre qui es beneficia de què, és precisament que es generi aquest discurs. El que importa aquí és subratllar els prejudicis morals que tenim quan jutgem la generositat dels altres i el que importa és desxifrar els mecanismes personals que ens indueixen a ser caritatius i a com ser-ho.

D’això tracten precisament aquestes obres d’Antonio Ortega. Se situen molt abans del discurs institucional, molt abans de jutjar el com i el què es fa pels altres, se situen en el mecanisme personal i íntim de com ho pensem, dels prejudicis amb què ho pensem i per això jo destacava aquesta posició davant de la televisió, aquesta situació en què tranquil·litzem les nostres consciències i jutgem.

Donar vòmits als ocells perquè en mengin pot semblar a primera vista un acte mesquí, brut, desagradable i, potser, un mica roí. Comparem-lo amb el fet d’oferir a una preciosa porqueta un entorn ideal en una granja, amb fang en el qual rebolcar-se, amb una caseta... També amb un reixat que limita els seus metros quadrats de moviment i segurament amb un horaris per menjar, un menú adient per a ella. L’entorn de la Lucy coincideix amb els anhels que vessem sobre ella, sobre el que nosaltres, com a gènere humà, considerem un entorn domèstic i còmode per a un porc. En fi, per posar un símil quotidià, no es tracta de regalar-te el que tu vols, sinó el que jo et vull regalar... Que no és tan bo com el que vull per a mi, però s’hi acosta prou. En una tradició catòlica, la generositat també es mesura per l’esforç que exigeix. És a dir, la generositat es valora per allò que ha costat en termes de dedicació i temps esmerçat i no tant pel regal com a tal. La manera més basta que se m’acudeix per explicar-ho és que la Lucy ha costat ben poc a Antonio Ortega, amb prou feines emplenar un paper, i els pocs diners que costava ni tan sols eren seus. De manera contrària, aquell acte, aparentment roí i mesquí, de donar vòmits per menjar necessitava quinze minuts d’esforç i un cert patiment davant de la tassa del vàter, més el temps d’espera fins que els ocells arribessin. Si bé és cert que menjar vòmits probablement no coincideix amb els nostres anhels gastronòmics, potser sí que coincideix amb els dels ocells; a més, no hi ha reixat ni caseta i Antonio Ortega no ha fet altra cosa que reproduir el sistema habitual que utilitzen les mares ocell per donar menjar als seus pollets.

Resulta que el fet de menjar vòmits no és pas tan dolent i que una granja no és tampoc un entorn ideal; la resposta moral inicial no funcionava i quan descobrim la veritat tampoc no quedem gaire satisfets. Pot ser que el subjecte no sigui el porc ni els ocells, pot ser que el subjecte de les experiències d’Antonio Ortega sigui el mateix espectador. Registre de bondat i Registre de patrocini són només un experiment. En el primer cas, es tracta d’un experiment que registra el comportament d’unes aus, en el segon el subjecte d’aquest experiment és el mateix Antonio Ortega apadrinant un animal. Però, l’espectador és qui jutja, amb uns paràmetres i amb els altres, és ell qui dóna com a resposta una resposta moral i qui, més enllà d’aquesta resposta, està obligat a preguntar-se el perquè i el com d’aquesta resposta. És una mena de test en què primer hem de dir sí o no i després explicar el perquè. La paraula “registre” gairebé correspon a una entrada de pàgina en un diari de camp i l’actitud d’Antonio Ortega sembla la d’un d’aquells etnògrafs que acabaven afartant l’indígena de torn a cop de preguntar-li per què les tendes són circulars i no quadrades, per què es podia casar amb la cosina materna i no amb la paterna o viceversa, per què no es pot menjar porc, per què cal fer dejuni... Per què? Per què? Per què la porqueta Lucy és tan entranyable i Antonio Ortega ens sembla una mica marrà quan dóna vòmits per menjar, mentre que, si ho pensem bé, a la Lucy se li ha ofert una vida bastant roïna i, en canvi, Antonio Ortega ha sigut prou generós? I per què dels deu preciosos porquets que va tenir la Lucy només s’ha salvat l’Alan? Què ha passat amb els altres nou? Deuen ser a l’Índia?

Les preguntes que planteja Antonio Ortega, com les que plantejava l’etnògraf pesat, són difícils de respondre i són incòmodes, no per la seva complexitat, sinó per tot el contrari. L’objecte a què es dirigeixen és el nostre propi comportament i el lloc on pregunten és la nostra pròpia domesticitat i quotidianitat. Registre de bondat és un vídeo que s’exhibeix mitjançant un monitor de televisió col·locat en un entorn intencionadament domèstic: una catifa i uns pufs en els quals sentir-se còmode per veure unes imatges que poden resultar desagradables; és domèstic, seure en un sofà, però també és domèstic vomitar. Aquesta és la posició davant del televisor que jo volia destacar, perquè és allí on es desenvolupen les nostres vides, és allí on es delata la lògica dels nostres comportaments, aquells que ens retraten. I no darrere la pantalla, on GAP, les vaques, el compromís polític explícit i els discursos institucionals queden tan lluny. El registre d’Antonio Ortega és un registre de situacions i dels nostres comportaments davant d’una opció que desequilibra lleugerament la balança quotidiana; l’experiència registrada consisteix a introduir una lleu transformació per veure què passa. Ell mateix declara que la seva intenció és provocar inflexions en la planura d’allò quotidià.

Són registres en què l’excepcionalitat apareix a un mil·límetre de distància de la futilesa. En aquest mil·límetre se situen els seus treballs. Allí l’obra es dilueix, la seva entitat s’estova i es presta a ser il·localitzable. L’interès per baixar tan avall l’obra d’art, per dur-la tan a ras de terra i confondre-la amb el decurs de la mateixa vida domèstica com a simple registre d’alguna cosa, provoca la intensificació del seu coeficient simbòlic. El document, aparentment anodí i simple retrat d’una experiència duta a terme per Antonio Ortega, té la capacitat de desplegar-se intensament en el camp del sentit. I tot això està relacionat amb l’humor, amb el sentit de l’humor i amb aquella mena de somriure càndid que provoquen la Lucy i els ocells anglesos: la història dels ocells i la seva dieta no deixa de ser graciosa, encara que també sigui desagradable, i què podem dir de la rodanxona Lucy amb l’Alan i companyia? Somriure càndid provocat per la seva simplicitat, però... falsament innocent. Ja ens avisava Ernst Lubitsch que “el veritable sentit de l’humor sorgeix d’un existencialisme profund”.

Tornem a la Lucy i al seu graciós fillet, l’Alan: què tenia l’Alan que no tinguessin els seus altres nou germanets? Per què l’Alan podrà ser objecte de la nostra generositat i els altres nou possiblement siguin objecte de la nostra dieta? És difícil menjar-se un porquet que té nom (“Alan amb patates i prunes a l’aroma d’estragó”). La història dels noms propis tampoc no és casual ni innocent. Quan parlava del retrat dels nostres comportaments, quan parlava del potencial simbòlic de l’obra d’art i quan parlava del sentit de l’humor ho feia amb noms propis, com el teu i el meu. El somriure càndid que provoca la Lucy o l’aparent ingenuïtat de l’acte de donar vòmits per menjar pot deixar de tenir tanta gràcia i provocar un rictus de preocupació si pensem que la vida de la Lucy també és la nostra, que el seu entorn domèstic és com el nostre, que per alguns motius ocults, l’Alan resulta més simpàtic i per això viu, que mengem el que som i som el que mengem i que els nostres vòmits poden ser una vianda per a un altre.

Pensar en els altres és pensar en nos-altres i riure’s dels altres és riure’s de nos-altres... Si és que queden ganes de riure després de pensar que no sóc jo qui parla de la Lucy, sinó la Lucy qui parla de mi. El fet de riure és víric, Lubitsch deia que existencial, i una obra d’art no és només un objecte còmode i adequat per penjar a sobre del sofà. Andre Bretón declarava que l’art serà convuls o no serà. Potser el meu interès ara se situa a dir que ha de provocar alguna mena de convulsió, perquè com a objecte intel·lectualitzat, reclòs en ell mateix, no sé quin interès ens pot mostrar i, com a objecte mut que omple els museus, tant d’esforç em sembla fútil. Les obres d’art ens parlen, parlen de les nostres vides, dels nostres entorns, ens parlen del món. Antonio Ortega dubta de cadascun dels nostres comportaments quan els retrata i ens pregunta sobre aquests, qüestiona els nostres modes de vida a través d’uns altres i del sentit de l’humor, i ho fa des d’una actitud de compromís ètic i polític... Ens incomoda, ens incomoda personalment. Els discursos institucionals i de correcció política els deixo per a altres.

David G. Torres
Barcelona, marzo 2000.